Preguntes

Si algú pensa que ara s'acabat la història del litigi de l'art sacre està molt equivocat. Precisament ara comença. Les preguntes a resoldre són:

1) Fins a quin punt la Generalitat es negarà a retorna les obres?

2) Obligarà Montilla al conseller de cultura a entregar les peces a Marcelino Iglesias?

3) Fins quan les administracions de Lleida deixaràn de fer el paperot i reconeixeran que Salinas els ha venut?

4) Roma retrasarà el nomenament de Salinas fins que la tensió es calmi?

5) Continua sent Piris el millor candidat amb la mala maror qui hi ha al bisbat?

6) Algun sacerdot de la diòcesi explicarà en públic (ja em conformo que sigui en privat) que Salinas ha actuat d'amagat?

7) Que volia dir el vicari general a la festivitat de Sant Joan quan deia que "esperem que vingui un bisbe que sigui un pastor que vetlli pel seu ramat"?

Sense novetat

Un post petit per canviar de registre. La reunió del Patronat del Museu va acabar com havia d'acabar. Cap novetat i moltes promeses. El conseller de Cultura diu que les obres no sortiràn de Lleida "per la via de l'imposició". I per les altres vies? El diàleg? Sembla molt complicat que Barbastre acepti seure i parlar. Un mossén de Lleida em va reconeixer fa uns dies que "el problema és que Barbastre ha estirat massa la corda". I ningún vol trencar la corda, millor que estigui ben tibada. Així tothom surt a la foto defenen la seva causa. I mentre Salinas diu que "potser" presenten un altre recurs.

Un episodi més

Estat de la qüestió.

Faig un resum ràpid per poder opinar demà desprès de la reunió del Consorci del Museu de Lleida.

1. Els Amics del Museu Diocesà presenten una demanda civil sobre la propietat de les 113 obres d'art en litigi amb el bisbat de Barbastre.

2. Considerem que la usucapio, un dret civil català, determina que qualsevol objecte és propietat de qui el posseix durant tres anys. ( Les obres d'art fa cent anys que són a Lleida)

3. Els Amics de Museu reben un burofax des de Saragossa on el Bisbat de Lleida els hi prohibeix presentar la demanda civil.

4. El document no té una firma inteligible, però tot sembla indica que està redactat "en castellà" pel l'assesor jurídic de Salinas.

5. És dona a conèixer que Ciuraneta, abans de deixar el bisbat, va entregar a una notaria les proves que demostren que l'art va ser comprat legalment per Lleida. ( Més de 40 kilos en fotocopies compulsades)

6. La intenció era que la societat civil lleidatana tingués els documents per si el nou bisbe (Salinas) decidia cumplir les sentencies vaticanes sense recorrer a la via civil.

I demà:

1. Es reuneix el Consorci del Museu.

2. Salinas podria reclama a les autoritats lleidatanes que li deixin entregar l'art a Barbastre.

3. Les administracions és negaran en base a una resolució de la conselleria de Cultura que no permet que les obres surtin del fons del Museu.

I tornar a començar.

Els darrers dies de Salinas

Gent d'esglèsia hem diu que Salinas no és un mal bisbe. S'ha de ser valent per dir això a Lleida. El administrador apostòlic, que té els dies contats perque Piris ja espera a Menorca, no té bona premsa a Ponent.La meitat del bisbat pensa que vol entregar les obres d'art a Barbastre. Una quarta part creu que no ha entés a la diócesis i que vol torna les obres d'art per cumplir la sentència de la Rota. I l'altra quarta part li fa reverencies però tambè pensen que només està aquí per tornar l'art als aragonesos. El problema de Salinas és que tothom hi fica cullerada. Salinas ha de cumplir una sentencia eclesial. Seria impensable que una institució civil (ajuntament, Generalitat, Estat) digués publicament que no li dóna la gana de cumplir una sentencia judicial. Però això es el que li demanen a Salinas. Això no treu que ell, i les seves decisions del darrer any hagin ajudar a arribar a aquesta situació.(El canvi de advocat, les converses amb Barbastre, les declaraciones no gaire afortunades del principi, etc..) Ara s'ha de cumplir una sentencia de La Rota, però és el Patronat del Museu de Lleida qui té la clau. I les obres d'art estan catalogades per la Generalitat qui ha de permetre que surtin de Catalunya. És a dir a males la situació pot durar anys. I mentre, la via civil oberta pels Amics del Museu és una incognita, que pot donar alegries a Lleida que acabarien de eternitzar la solució.

Tenim museu

Tenim museu. Hem trigat 20 anys però tenim museu. Li han ficat Museu de Lleida perquè allò de Museu Comarcal i Diocesà de Lleida potser no era gaire comercial. És un museu per compartir ha dit el conseller de Cultura. Ho traduiré: podem deixar obres al bisbat de Barbastre-Montsó però que consti que la propietat és nostra i la unitat del museu no és pot trencar. L'anunci que la Paeria ha publicat avui als diaris és evident: El Museu de Tots. El museu té un fons artístic de 10.000 obres d'art, és a dir les obres que reclama l'Aragó representen un 1%. Lleida tindrà per primera vegada un espai per la cultura el centre de la ciutat, al costat de l'església de Sant Llorenç i de la Biblioteca Pública. L'exposició recull obres des de l'edat de bronze fins a l'edat moderna. Moltes obres recullen l'essència del fundador del Museu, el bisbe Josep Messeguer. Per exemple el joc d'escacs d'Àger, 19 peces de cristall tallat procedents de l'excol·legiata d'Àger, originaries d'Egipte del segle X. Van ser trobades al 1887. Cinc anys desprès van ser salvades el Museu Diocesà que va evitar la seva venda. Com va passar amb moltes obres que són a Lleida gràcies al bisbe Messeguer. Ara tocar visitar el museu i disfrutar d'ell. I obligar-nos una miqueta del litigi amb Barbastre on potser els arbres no ens han deixat veure el bosc.( Aquesta frase no és meva, surt a l'especial sobre el museu que va fer ahir el Diari Segre).
Per cert, l'inauguració del Museu va reunir als tres bisbes de Lleida. M'explico: els emérits Malla i Ciuraneta i l'administrador apostólic Salinas. No tots han tingut encerts en la gestió del museu. Del nou bisbe, encara silenci.

Nervis al bisbat

Al bisbat hi ha nervis. És viu una sensació de tensa espera. La gent esperava tenir nou bisbe abans de Nadal. Avui el mossèn Jaume Montaña, el històric responsable de comunicació del bisbat, escriu als diaris un article d'opinió on expressa amb molta cautela el seu neguit. Montaña confia en el Vaticà (Potser a Lleida ja estem una mica escaldats dels senyors de Roma). El seu article no dóna moltes claus però si serveix per confirmar amb veu serena però ferma que el neguit per retard és evident. Fonts solvents, com deien els periodistes antics, diuen que la llista de candidats és llarga. Però sembla que no hi ha sorpreses i els candidats són previsibles. Potser el nom ja està decidit i ara s'està cuinant el calendari. Un altra veu solvent de l'Església lleidatana diu que fins al febrer no tindrem bisbe encara que el nomenament podria ser uns mesos abans.

Els sacerdots tenen un sou indigne

Els sacerdots tenen un sou indigne. La frase no és meva, encara no sóc tant irreverent. Ho ha dit avui a Lleida, el vicesecretari per Assumptes Econòmics de la Conferencia Episcopal Espanyola, Fernando Giménez Barriocanal. Giménez ha donat una lliçó de economia domèstica de l'Església. En una roda de premsa bastant concorreguda el senyor que portar el calers dels bisbes espanyols ens ha venut les excel·lències de l'acord de finançament entre l'Església catòlica i l'Estat. Segons les seves paraules: "ara ja som majors d'edat". L'Església només rebrà allò que els cristians decidim perquè s'ha eliminat la partida extra que rebia per part de l'Estat. "I si ningú marca la casella de la Renta, doncs no rebrem res", ha dit Giménez. El nostre economista ha reconegut que Catalunya es troba a la cua en el percentatge de contribuents que marquen la casella de l'Església. A Lleida estem al 31%, però Barcelona arriba justet al 20%, el index més baix d'Espanya. Per augmentar aquest index la solució és "partirnos la pana". La frase textual i sense traduir té encara més força. Giménez Barriocanal ha admès que per primera vegada l'Església ha d'explicar el que fa. Per això des de la setmana passada hi ha anuncis a la televisió i durant els propers mesos els bisbes espanyols faran la campanya mediàtica més important que han fet l'Església catòlica a les últimes dècades. Una última perla per acabar. El senyor Giménez ens ha explicat mentre preníem un cafè (ofert pel bisbat) que moltes coses canviaran ara a l'Església. Els productes eclesials hauran de pagar IVA. És a dir les casulles, les sagrades formes i els copons sortiran molt més cars a les parròquies.

P.D. Una roda de premsa ben organitzada pel bisbat. Desprès de la roda mentre preníem el cafè li he preguntat a mossèn Joan Pujol, responsable de la delegació de Joventut si havíem fet preguntes irreverents i m'ha dit que no.