El fitxatge de Piris

Em diuen que no estava a les travesses. Però potser era la millor forma de tindre possibilitats de ser nomenat. De fet el seu nom ja havia sonat per empreses més rellevants.Tenim nou vicari general i és el Ramon Prat. No seré gens objectiu per definir al Ramon (si és que algun cop els periodistes ho som). En Ramon no només és un intelectual d'esglèsia, amb una capacitat de análisis de la realitat eclesial i social que els hi falta a molts bisbes, tambè es un bon pastor de les seves ovelles. I en té moltes d'ovelles. Viu en un piset del centre de Lleida on rep tothom que tingui un neguit. És el consiliari per excelencia de Lleida. Piris (que per ara aprova l'examen del primer any de mandat) ha decidit rodejar-se del millor que tenia a la seva disposició. Ha fitxat al seu Cristiano Ronaldo. Sort Ramon, que la necessitaràs.

Els jutges poden fer vaga i han de fer vaga.

Els jutges volen fer vaga. I tenen tota la raó del món. No és una vaga corporativista. Els jutges fan vaga perquè la seva paciència s’ha acabat. I ningú vol ser el pròxim jutge Tirado (el que va deixar lliure a Santiago del Valle pressumpte assassí de la nena Mari Luz de Huelva). Tenen tantes raons objectives que hauria de fer un missal. Encara que no ho pugui semblar tenen sous baixos (cobra molt més qualsevol assessor d’un Departament de la Generalitat). Hi ha molts jutges substituts, (a Lleida el 30% dels jutges no tenen la plaça fixa). Per un mateix jutjat poden passar tres o quatre jutges cada any, degut a la falta de jutges titulars. La conseqüència és que els assumptes complicats es queden a l’armari. I la decisió d’un jutge pot ser rectificada pel seu successor. A més, celebrar un judici tres o quatre anys després dels fets desvirtua tots els drets constitucionals de l’acusat i de la víctima. Els jutjats tenen estructures del segle XIX. Es comuniquen entre ells per correu ordinari. El correu electrònic és “ciència ficció” en paraules d’un jutge lleidatà. I els funcionaris? Els sindicats diuen que falta gent. Un magistrat de Lleida em reconeixia que per buscar gent van a les llistes de l’INEM. No cal tenir cap coneixement sobre dret. Fa cinc anys que el Ministerio de Justicia va obrir convocatòria de places de funcionaris. El problema és que, ningú sap perquè, però el concurs no s’ha resolt. I ja en el terreny de l’anècdota. L’altre dia un jutge de Lleida m’explicava que s’han de pagar les togues. Sí, són els únics funcionaris que s’han de pagar el vestuari que per llei han de portar (poden ser multats si no van com marca la llei). És evident que la vaga de la magistratura provoca dubtes. Com es fan els serveis mínims? Quin tribunal decideix si poden fer vaga i com la fan? Un poder de l’estat pot deixar de treballar? Però fa anys tambè hi havia dubtes de com farien vaga els estudiants o altres sectors que no estàn regulats per llei. De fet, el problema es que no tenim llei de vaga. Per ampliar el tema amb més coneixement de causa es recomana l’últim post del blog de l’Eduard Ibáñez.

La visita de Piris

El bisbe de Lleida ha visitat els campaments gitanos de Cappont. Una vergonya de la Lleida del segle XXI. Els campaments (que són una forma de vida per algunes families gitanes) demostren el fracàs de les polítiques socials de totes les administracions. I de tots els colors polítics. Més enllà de quina sigui la solució pels campaments, crec que la Paeria fa bé de negar-se a perpertuar els campaments com demanen algunes families gitanes. Piris va visitar els campaments sense donar lliçons morals ni missatges "cursis" buits per dintre. "És una gran vergonya", va dir. I va prometre actuacions conjuntes amb els altres agents socials. Així sí, la visita del bisbe ha conseguit que l'alcalde Ros (del qui no és pot dir que no hagi fet coses per evitar els campaments) es reuneixi amb els representants del col·lectiu gitano. Per cert, aquests també haurien de fer autocrítica. Potser ja s'han acabat els dies de demanar i demanar.