Em diuen que no estava a les travesses. Però potser era la millor forma de tindre possibilitats de ser nomenat. De fet el seu nom ja havia sonat per empreses més rellevants.Tenim nou vicari general i és el Ramon Prat. No seré gens objectiu per definir al Ramon (si és que algun cop els periodistes ho som). En Ramon no només és un intelectual d'esglèsia, amb una capacitat de análisis de la realitat eclesial i social que els hi falta a molts bisbes, tambè es un bon pastor de les seves ovelles. I en té moltes d'ovelles. Viu en un piset del centre de Lleida on rep tothom que tingui un neguit. És el consiliari per excelencia de Lleida. Piris (que per ara aprova l'examen del primer any de mandat) ha decidit rodejar-se del millor que tenia a la seva disposició. Ha fitxat al seu Cristiano Ronaldo. Sort Ramon, que la necessitaràs.
martes, 23 de junio de 2009
miércoles, 28 de enero de 2009
Els jutges poden fer vaga i han de fer vaga.
Els jutges volen fer vaga. I tenen tota la raó del món. No és una vaga corporativista. Els jutges fan vaga perquè la seva paciència s’ha acabat. I ningú vol ser el pròxim jutge Tirado (el que va deixar lliure a Santiago del Valle pressumpte assassí de la nena Mari Luz de Huelva). Tenen tantes raons objectives que hauria de fer un missal. Encara que no ho pugui semblar tenen sous baixos (cobra molt més qualsevol assessor d’un Departament de la Generalitat). Hi ha molts jutges substituts, (a Lleida el 30% dels jutges no tenen la plaça fixa). Per un mateix jutjat poden passar tres o quatre jutges cada any, degut a la falta de jutges titulars. La conseqüència és que els assumptes complicats es queden a l’armari. I la decisió d’un jutge pot ser rectificada pel seu successor. A més, celebrar un judici tres o quatre anys després dels fets desvirtua tots els drets constitucionals de l’acusat i de la víctima. Els jutjats tenen estructures del segle XIX. Es comuniquen entre ells per correu ordinari. El correu electrònic és “ciència ficció” en paraules d’un jutge lleidatà. I els funcionaris? Els sindicats diuen que falta gent. Un magistrat de Lleida em reconeixia que per buscar gent van a les llistes de l’INEM. No cal tenir cap coneixement sobre dret. Fa cinc anys que el Ministerio de Justicia va obrir convocatòria de places de funcionaris. El problema és que, ningú sap perquè, però el concurs no s’ha resolt. I ja en el terreny de l’anècdota. L’altre dia un jutge de Lleida m’explicava que s’han de pagar les togues. Sí, són els únics funcionaris que s’han de pagar el vestuari que per llei han de portar (poden ser multats si no van com marca la llei). És evident que la vaga de la magistratura provoca dubtes. Com es fan els serveis mínims? Quin tribunal decideix si poden fer vaga i com la fan? Un poder de l’estat pot deixar de treballar? Però fa anys tambè hi havia dubtes de com farien vaga els estudiants o altres sectors que no estàn regulats per llei. De fet, el problema es que no tenim llei de vaga. Per ampliar el tema amb més coneixement de causa es recomana l’últim post del blog de l’Eduard Ibáñez.
miércoles, 14 de enero de 2009
La visita de Piris
El bisbe de Lleida ha visitat els campaments gitanos de Cappont. Una vergonya de la Lleida del segle XXI. Els campaments (que són una forma de vida per algunes families gitanes) demostren el fracàs de les polítiques socials de totes les administracions. I de tots els colors polítics. Més enllà de quina sigui la solució pels campaments, crec que la Paeria fa bé de negar-se a perpertuar els campaments com demanen algunes families gitanes. Piris va visitar els campaments sense donar lliçons morals ni missatges "cursis" buits per dintre. "És una gran vergonya", va dir. I va prometre actuacions conjuntes amb els altres agents socials. Així sí, la visita del bisbe ha conseguit que l'alcalde Ros (del qui no és pot dir que no hagi fet coses per evitar els campaments) es reuneixi amb els representants del col·lectiu gitano. Per cert, aquests també haurien de fer autocrítica. Potser ja s'han acabat els dies de demanar i demanar.
sábado, 30 de agosto de 2008
"Invertir en educació es una opció profètica"
"Invertir en educació és una opció profètica"
Entrevista a Jordi Pardell.
Director del col·legi Episcopal (1969-1997)
P. Com va arribar al col·legi Episcopal?
R. Vaig començar el primer dia que va començar el Episcopal. El bisbat de Lleida ja feia temps que pensava fer un col·legi de l’església perquè a Lleida només hi havia Maristes i semblava que era poc servei. Llavors va pensar que, com hi havia molt clergat a Lleida, preparant sacerdots amb estudis universitaris podria tirar endavant un col·legi. Un any abans de la inauguració el bisbe Del Pino s’havia compromès en una reunió que l’any següent el col·legi estaria llest. L'edifici encara no estava fet, s’estava fent, però com que havia donat la seva paraula vam començar el 1958 davant de la Acadèmia Mariana en un local de les Josefines. Allí hi havien estat les monges de Santa Anna abans d’anar a Rambla d’Aragó.
P. Com van ser els principis?
R. Vam començar 23 alumnes i tres professors. EL primer director va ser mossèn Ramiro Viola. Jo vaig cridar a Francesc Purroy, un seglar que era mestre i era molt esportista, i que va fer les assignatures d'Educació Física i Espíritu Nacional. Fèiem dos cursos, el d'ingrés a Batxillerat i el primer de Batxillerat. Allò va ser amb un lloc provisional mentre s’estava fent el col·legi. A l’any següent vam començar amb el curs preparatori de l’ingrés, primer i segon de Batxillerat. El segon any ja érem cent alumnes, dos sacerdots i algun mestre seglar. Als anys següents augmentàvem cada any cent alumnes. Jo a l’any 1963 me’n vaig anar a Roma per estudiar fins al 1965.
P. Què recorda de la seva etapa a Roma?
R. Jo a Roma havia estudiat Teologia però també vaig fer una diplomatura en mitjans de comunicació social. Una assignatura era cinema. I una classe setmanal era una pel·lícula i això comportava que vingués el Fellini i ens l'explicava. També anàvem als estudis de Cine-città a veure com rodaven les pel·lícules.
P. Què es troba quan torna a Lleida?
R. Llavors l’any 1967 el bisbe Del Pino va presentar la renúncia. L’any 1968 ja es va nomenar el nou bisbe de Lleida que era Ramon Malla. El primer director del centre va ser Ramiro Viola de l’any 1958 fins al 1964. Del 64 al 69 van nomenar mossèn Josep Serentill. Però aquell any el bisbe va nomenar rector del seminari a mossèn Serentill i a mi director de l’Episcopal.
P. Com rep el nomenament?
R. Jo havia portat el col·legi des del començament. En aquell moment hi havia mil alumnes al Episcopal i jo tenia 38 anys. Em van nomenar i vaig acceptar el càrrec. Jo ja coneixia l’ambient. Em van renovar durant 28 anys. A l’any 1997 em vaig jubilar amb 67 anys, encara que feia dos anys que m’hauria pogut jubilar. Llavors va entrar de director Lluís Sallán fins al 2002. Ara fa cinc anys va ser nomenat l'actual director Josep Birbe.
P. Vostè que ha viscut les cinc dècades del col·legi, com ha vist els canvis?
R. El col·legi anava augmentant. Vam començar amb 20 alumnes i va arribar a tenir-ne més de dos-mil. En aquells moments a Catalunya es va fundar una institució molt important que era el Secretariat de la Escola Cristiana. A Catalunya no hi havia una institució de col·legis privats. El col·legi Episcopal no era de cap ordre religiosa encara que fos del Bisbat. En aquests temps a Espanya hi havia el sindicat vertical. Hi havia el president dels treballadors i el president dels empresaris. A mi em van nomenar president dels empresaris d’educació fins a l’any 1975 quan es va crear el Secretariat de la Escola Cristiana. Llavors, els col·legis privats no tenien subvencions. En aquell moment tot anava a càrrec dels pares i la situació era difícil. Juntament amb el president de Barcelona, el pare Balcells (que va acabant sent president dels Escolapis de tot el món), vam mirar de fer a nivell de Catalunya un tancament de col·legis.
P. Van fer una vaga?
R. Només ho vam fer a Barcelona i a Lleida perquè les altres províncies es van negar. Jo vaig tenir moltes pressions. Tenia dues reunions cada mes amb les autoritats, però veiem que si no pressionàvem la solució no arribava. Els professors cada cop havien de cobrar més i els pares ho havien de pagar. El governador civil Calvo em mirava de guanyar. Només van tancar a Barcelona, el governador civil em deia que si ho fèiem a Lleida era imitable pels altres ciutats, i em pressionava. La major part de pares ho van acceptar però d’altres van protestar. Al cap de poc temps va sortir la Llei Palacín. Es va eliminar el batxillerat elemental i es va crear un nou batxillerat. Això ho vam viure, amb molta tensió. A la resta d’Espanya ningú no va fer vaga. Desprès el tema es va arreglar i es van començar a donar subvenciones en funció dels alumnes de cada centre.
P. Com recorda la figura del Bisbe Del Pino?
R. Quan el bisbe del Pino va crear el episcopal ell tenia moltes coneixences a Madrid. Llavors, ell jugant net, sabia com aconseguir que tot els professor de primària cobressin de l'Estat i els mestres del Episcopal cobraven de l'Estat, eren mestres que se'n deia de Patronat. Havien de tenir aprovades les oposicions. Durant molts anys la primària al estar subvencionada era molt barata a l'Episcopal.
P. Desprès van fer el pas cap a la Formació Professional?
El bisbe Del Pino abans que es creés la Formació Professional va crear als baixos de la Acadèmia Mariana una escola professional Nocturna. Va estar uns quants anys allí, fins que es va crear el Diari de Lleida. Llavors, el bisbat tenia a Francesc Macià uns locals on es va traslladar la Escola Nocturna. Desprès, el Ministeri d'Educació va eliminar la Formació Professional Nocturna i va crear la FP de primer i segon grau. El bisbat es va trobar que havia de eliminar la Escola Nocturna o transformar-la i el bisbe Del Pino ens va demanar que la asumissim. Vam ampliar les instalacions i vam crear primer grau que eren dos anys i segon grau que eren tres anys. Els alumnes que acabaven la EGB i no fèiem batxillerat obligatoriament fins als 16 anys havien de fer Formació Professional. Teníem quatre branques: administració, mecànica, alineació i electrònica. Al tenir el segon grau de FP, l'ensenyament de Batxillerat era gratuït.
P. Com és vivia sent el colegi del bisbat?
R. La tasca del director era busca professorat. Però jo no buscava "beatos", buscava gent que tingues la capacitat i el domini de la matèria amb la condició de que havien de respectar el ideari del centre. Hi va haver diversos intents de vagues de l'ensenyament privat quan jo era director. Vaig rebre moltes cartes queixar-se perquè el col·legi més gran de la província no es volia adherir a la vaga. Però es que el professorat no es voler adherir a la vaga. Abans per tenir les subvencions a la EGB havies de tenir 40 alumnes per classe mínim. Ara són màxim 25.
P. Quina aposta pastoral va fer el col·legi?
R. Sempre hem tingut com criteri com a col·legi no forçar cap procés. Dintre del món de la església sempre sens ha acusat de obligar als nens a anar a missa. Nosaltres més que d'obligar intentàvem despertar un interès. La nostra tasca com a col·legi era la formació integral de la personal i pensàvem que la formació religiosa també formava part d'aquesta formació. Sempre hi hagut persones dedicades a la pastoral.
P. Per què es crea l'internat?
R. El bisbe s'havia compromès a que fos un col·legi per tota la província per això vam tenir durant molts anys un internat. Abans només havia institut a Lleida i potser Balaguer i Tàrrega. Llavors teníem un internat amb més de cent alumnes. Venien gent de la Val d'Aran, d'Andorra i de la part d'Aragó. Per exemple el actual Síndic de la Val d'Aran havia estat alumne de l'Episcopal. A càrrec del internat hi havia una institució religiosa que es deia el Hogar de Natzaret, que havien tingut a la falda del castell un centre assistencial. Van estar fins que els internats no tenien raó de ser. El internat sempre és un mal menor. I amb la reforma de l'ensenyament dels noranta calia més espai per aules.
P. Quina relació tenia el col·legi amb la ciutadania?
R. El col·legi va tenir la primera associació de Pares de Lleida, per estar en comunió al col·legi, però se'ls hi donava molta iniciatiava. Vam tenir el primer pavelló poliesportiu de la ciutat i una de les primeres piscines climatitzades. Això no s'hauria pogut fer sense els pares.
P. Van fer una aposta clara per l'esport?
R. A mi sempre em va agradar perquè l'esport es un element fonamental per l'educació. Vam arribar a tenir un equip de voleibol a primera divisió. El bisbe del Pino que era tingut per molt franquista. Però, recordo que llavors, als col·legis es feia la asignatura d'Educació Física i Educació del Espíritu Nacional, i la feien els de Falange. Però a l'Episcopal mai van entrar els de Falange. El Bisbe del Pino va aconseguir va aconseguir un permís de Madrid perquè l'Educació Física la donessin militars i la Formación del Espíritu Nacional la donaven sacerdots. Ell tenia clar que no volia polititzar el centre.
P. Quina relació va tindre amb els dos bisbes
R. Malla em va nomenar primer per cinc anys i desprès em va renovar durant 28 anys. Ens vam barallar moltes vegades. Ell sempre em deia que si "jo ho hagués tingut que ficar en marxa no ho hauria fet", en referència al col·legi. Jo dos vegades al mes el convidava a sopar al col·legi. I sempre em deia això, jo si ho hagués de fer no ho faria però com està fet hem de continuar. En canvi, Del Pino el va voler fer perquè pensava que era important per l'església educar la gent. El bisbe Malla pensava que els sacerdots havien de estar més per a les parròquies. I jo li deia que si llegís els documents de Roma veuria que no es aquesta la línea de Roma. I li recordava els escrits de la Congregació Vaticana per la Educació que deien que "invertir mitjans personal i diners en els centres educatius de l'esglèsia es una opció profètica".Tant es així que Roma prefereix deixa algunes parròquies desateses però allò on hi ha la formació de la conciència i del pensament allò es fonamental.
P. Com eren les classes de religió al centre?
R. Jo durant 23 anys vaig ser rector de la parròquia de Butsenit. Ens convenia estar a Butsènit quan va començar el COU asociat, anàvem allà i fèiem les convivències. En lloc de fer una clase de religió al batxillerat, una vegada al mes anàvem a Butsenit i fèiem una jornada de convivència on fèiem xerrades. Hi havia molt diàleg, a més podien fer esport. Les classes de religió no es feien com a classe sinó com a un diàleg.
P. Quines persones recorda de aquestos cinquanta anys?
R. Persones han passat moltes Quan jo vaig agafar la direcció del Episcopal, com l'edifici era molt gran si feia falta un paleta, et feien esperar. Llavors vaig ficar un paleta fixe i un llauner, per fer totes les reparacions. Vaig crear un equip de persones que feien el manteniment. A més tenien cura de la parròquia de Butsènit i les colònies de Vilaller que el bisbat ens va cedir durant 25 anys. I tot es va fer tot amb el equip de manteniment del col·legi.
P. Com valora els diferents canvis en l'àmbit de l'educació?
R. Això suposa una formació permanent que sempre s'ha tingut present amb el professorat. En el sentit d'enviar professors que vagin a altres llocs per obtenir més formació pels canvis legislatius i també el mateix centre havia de donar mitjans per la formació. Durant els 28 anys que jo hi vaig ser el director del centre, el director ho era de tota la estructura. Ara hi ha un director tècnic de batxillerat, un de primaria i de formació profesional. Jo havia de signar els llibres dels dos mil alumnes perquè era el director tècnic de tot. Vaig començar a ficar un responsable a cada nivell. I aleshores el equip directiu estava format pels directors de nivell més el responsable de la formació, i l'administratiu del centre i ens reuníem cada setmana.
Com va viure el col·legi el procès de secularització?
No ens va afecta massa. Sempre hem tingut més demanda que oferta. La llibertat la hem tingut sempre. Fèiem una educació que no volia marca, que no obligava, cridava més a la responsabilitat i amb un créixer des de dins de la persona. No hi hagut un enfrontament. Per altra banda nosaltres des de sempre vam tenir molt interès en les colònies d'estiu, perquè coneixiem la pedagogia del escoltisme i ens agradava. Vam ser dels promotors de les colònies del bisbat. A l'estiu per les colònies passaven 200 o 300 alumnes. Desprès vam habilitar la casa per l'invern per fer les setmanes blanques. Al matí anaven a esquiar però per la tarda tenien classes. Desprès a la primavera i la tardor els professors anaven amb els alumnes per preparar el curs. Hi havia un clima de molta germanor entre professor i alumnes. A més, a Lleida hi havia un edifici al carrer Bisbe Messeguer, allí vam crear el Club Epis, pels caps de setmana. Fèiem allò que ara fa l'ajuntament amb el Cucalocum.
P. Quin és el moment més dur?
R. El moment dur es sempre la mort d'un alumne El primer any que jo era director em truquen un diumenge, que un alumne del Episcopal havien anat a Camarasa i havia caigut . Tambè recordo la mort d'un alumne al caure una barra del gimnàs. Llavors s'han de fer els pasos perquè aquesta familia pugui cobrar.
P. I els més feliços?
R. La inauguració del pavelló o de la piscina són els més feliços. També desprès vam acabar el edifici central per fer la sala d'actes. A més en tants anys ens han donat premis com el Premi Nacional de Literatura que ens va donar el Camilo José Cela. També recordo l'any que em van donar el homenatge als 25 anys. Llavors, l'ajuntament em va donar la medalla de plata de la ciutat i el president Pujol em va donar la medalla al treball de Francesc Macià.
P. Com veu ara el centre?
R. Mantinc el contacte. El que ara és el director havia estat alumne i jo el vaig nomenar administrador. Em va demanar que un cop a la setmana anés a dinar al col·legi amb el mossèn Martí. La impressió que tinc és que no perden la il·lusió. Es important que no caiguin en la rutina i que siguin creadors i creatius.
Com és el professorat actual a l'Episcopal?
Jo vaig tenir present en el moment d'escollir professors, que amb les mateixes condicions sempre un ex alumne del Episcopal. Per això en aquest moment hi ha molts ex alumnes que són professors.
P. Com es va formar per assumir la direcció?
R. Nosaltres els religiosos dedicats a l'ensenyament teníem una formació específica. Però l'ensenyament no es només estudiar matemàtics. A mi la pedagogia sempre m'havia agradat, però desprès jo vaig fer un màster en direcció de centres a Universitat de Deusto.
P. Quins alumnes recorda?
R. Recordo molts alumnes. Quan hi havia pocs alumnes els coneixia pel nom a tots. Quan érem dos mil era impossible. Però jo tenia al meu despatx les fotografies dels alumnes i les anava memoritzant. Durant uns anys donava classe però quan em van nomenar director les vaig reduir. A mi m'interessava parlar amb els alumnes, anar per les classes. A la primera promoció que només eren 23 alumnes, recordi el ex alcalde, Manel Oronich. També l'arquitecte Espinet, que va fer la reforma del edifici de la Universitat i el forense, Manel Camps. Desprès hi ha el advocat Corbella que ha estat durant molts anys president de la associació de ex alumnes. Tots vam fer carreres brillants. La primera promoció que van fer el COU associat van celebrar el 25 aniversari i cada any es reuneixen. Hi havia el Josep Ramon Correal, el malaurat delegat de Indústria, Manel Martí, el propietari del Lleida, Tatxo Benet.
Entrevista a Jordi Pardell.
Director del col·legi Episcopal (1969-1997)
P. Com va arribar al col·legi Episcopal?
R. Vaig començar el primer dia que va començar el Episcopal. El bisbat de Lleida ja feia temps que pensava fer un col·legi de l’església perquè a Lleida només hi havia Maristes i semblava que era poc servei. Llavors va pensar que, com hi havia molt clergat a Lleida, preparant sacerdots amb estudis universitaris podria tirar endavant un col·legi. Un any abans de la inauguració el bisbe Del Pino s’havia compromès en una reunió que l’any següent el col·legi estaria llest. L'edifici encara no estava fet, s’estava fent, però com que havia donat la seva paraula vam començar el 1958 davant de la Acadèmia Mariana en un local de les Josefines. Allí hi havien estat les monges de Santa Anna abans d’anar a Rambla d’Aragó.
P. Com van ser els principis?
R. Vam començar 23 alumnes i tres professors. EL primer director va ser mossèn Ramiro Viola. Jo vaig cridar a Francesc Purroy, un seglar que era mestre i era molt esportista, i que va fer les assignatures d'Educació Física i Espíritu Nacional. Fèiem dos cursos, el d'ingrés a Batxillerat i el primer de Batxillerat. Allò va ser amb un lloc provisional mentre s’estava fent el col·legi. A l’any següent vam començar amb el curs preparatori de l’ingrés, primer i segon de Batxillerat. El segon any ja érem cent alumnes, dos sacerdots i algun mestre seglar. Als anys següents augmentàvem cada any cent alumnes. Jo a l’any 1963 me’n vaig anar a Roma per estudiar fins al 1965.
P. Què recorda de la seva etapa a Roma?
R. Jo a Roma havia estudiat Teologia però també vaig fer una diplomatura en mitjans de comunicació social. Una assignatura era cinema. I una classe setmanal era una pel·lícula i això comportava que vingués el Fellini i ens l'explicava. També anàvem als estudis de Cine-città a veure com rodaven les pel·lícules.
P. Què es troba quan torna a Lleida?
R. Llavors l’any 1967 el bisbe Del Pino va presentar la renúncia. L’any 1968 ja es va nomenar el nou bisbe de Lleida que era Ramon Malla. El primer director del centre va ser Ramiro Viola de l’any 1958 fins al 1964. Del 64 al 69 van nomenar mossèn Josep Serentill. Però aquell any el bisbe va nomenar rector del seminari a mossèn Serentill i a mi director de l’Episcopal.
P. Com rep el nomenament?
R. Jo havia portat el col·legi des del començament. En aquell moment hi havia mil alumnes al Episcopal i jo tenia 38 anys. Em van nomenar i vaig acceptar el càrrec. Jo ja coneixia l’ambient. Em van renovar durant 28 anys. A l’any 1997 em vaig jubilar amb 67 anys, encara que feia dos anys que m’hauria pogut jubilar. Llavors va entrar de director Lluís Sallán fins al 2002. Ara fa cinc anys va ser nomenat l'actual director Josep Birbe.
P. Vostè que ha viscut les cinc dècades del col·legi, com ha vist els canvis?
R. El col·legi anava augmentant. Vam començar amb 20 alumnes i va arribar a tenir-ne més de dos-mil. En aquells moments a Catalunya es va fundar una institució molt important que era el Secretariat de la Escola Cristiana. A Catalunya no hi havia una institució de col·legis privats. El col·legi Episcopal no era de cap ordre religiosa encara que fos del Bisbat. En aquests temps a Espanya hi havia el sindicat vertical. Hi havia el president dels treballadors i el president dels empresaris. A mi em van nomenar president dels empresaris d’educació fins a l’any 1975 quan es va crear el Secretariat de la Escola Cristiana. Llavors, els col·legis privats no tenien subvencions. En aquell moment tot anava a càrrec dels pares i la situació era difícil. Juntament amb el president de Barcelona, el pare Balcells (que va acabant sent president dels Escolapis de tot el món), vam mirar de fer a nivell de Catalunya un tancament de col·legis.
P. Van fer una vaga?
R. Només ho vam fer a Barcelona i a Lleida perquè les altres províncies es van negar. Jo vaig tenir moltes pressions. Tenia dues reunions cada mes amb les autoritats, però veiem que si no pressionàvem la solució no arribava. Els professors cada cop havien de cobrar més i els pares ho havien de pagar. El governador civil Calvo em mirava de guanyar. Només van tancar a Barcelona, el governador civil em deia que si ho fèiem a Lleida era imitable pels altres ciutats, i em pressionava. La major part de pares ho van acceptar però d’altres van protestar. Al cap de poc temps va sortir la Llei Palacín. Es va eliminar el batxillerat elemental i es va crear un nou batxillerat. Això ho vam viure, amb molta tensió. A la resta d’Espanya ningú no va fer vaga. Desprès el tema es va arreglar i es van començar a donar subvenciones en funció dels alumnes de cada centre.
P. Com recorda la figura del Bisbe Del Pino?
R. Quan el bisbe del Pino va crear el episcopal ell tenia moltes coneixences a Madrid. Llavors, ell jugant net, sabia com aconseguir que tot els professor de primària cobressin de l'Estat i els mestres del Episcopal cobraven de l'Estat, eren mestres que se'n deia de Patronat. Havien de tenir aprovades les oposicions. Durant molts anys la primària al estar subvencionada era molt barata a l'Episcopal.
P. Desprès van fer el pas cap a la Formació Professional?
El bisbe Del Pino abans que es creés la Formació Professional va crear als baixos de la Acadèmia Mariana una escola professional Nocturna. Va estar uns quants anys allí, fins que es va crear el Diari de Lleida. Llavors, el bisbat tenia a Francesc Macià uns locals on es va traslladar la Escola Nocturna. Desprès, el Ministeri d'Educació va eliminar la Formació Professional Nocturna i va crear la FP de primer i segon grau. El bisbat es va trobar que havia de eliminar la Escola Nocturna o transformar-la i el bisbe Del Pino ens va demanar que la asumissim. Vam ampliar les instalacions i vam crear primer grau que eren dos anys i segon grau que eren tres anys. Els alumnes que acabaven la EGB i no fèiem batxillerat obligatoriament fins als 16 anys havien de fer Formació Professional. Teníem quatre branques: administració, mecànica, alineació i electrònica. Al tenir el segon grau de FP, l'ensenyament de Batxillerat era gratuït.
P. Com és vivia sent el colegi del bisbat?
R. La tasca del director era busca professorat. Però jo no buscava "beatos", buscava gent que tingues la capacitat i el domini de la matèria amb la condició de que havien de respectar el ideari del centre. Hi va haver diversos intents de vagues de l'ensenyament privat quan jo era director. Vaig rebre moltes cartes queixar-se perquè el col·legi més gran de la província no es volia adherir a la vaga. Però es que el professorat no es voler adherir a la vaga. Abans per tenir les subvencions a la EGB havies de tenir 40 alumnes per classe mínim. Ara són màxim 25.
P. Quina aposta pastoral va fer el col·legi?
R. Sempre hem tingut com criteri com a col·legi no forçar cap procés. Dintre del món de la església sempre sens ha acusat de obligar als nens a anar a missa. Nosaltres més que d'obligar intentàvem despertar un interès. La nostra tasca com a col·legi era la formació integral de la personal i pensàvem que la formació religiosa també formava part d'aquesta formació. Sempre hi hagut persones dedicades a la pastoral.
P. Per què es crea l'internat?
R. El bisbe s'havia compromès a que fos un col·legi per tota la província per això vam tenir durant molts anys un internat. Abans només havia institut a Lleida i potser Balaguer i Tàrrega. Llavors teníem un internat amb més de cent alumnes. Venien gent de la Val d'Aran, d'Andorra i de la part d'Aragó. Per exemple el actual Síndic de la Val d'Aran havia estat alumne de l'Episcopal. A càrrec del internat hi havia una institució religiosa que es deia el Hogar de Natzaret, que havien tingut a la falda del castell un centre assistencial. Van estar fins que els internats no tenien raó de ser. El internat sempre és un mal menor. I amb la reforma de l'ensenyament dels noranta calia més espai per aules.
P. Quina relació tenia el col·legi amb la ciutadania?
R. El col·legi va tenir la primera associació de Pares de Lleida, per estar en comunió al col·legi, però se'ls hi donava molta iniciatiava. Vam tenir el primer pavelló poliesportiu de la ciutat i una de les primeres piscines climatitzades. Això no s'hauria pogut fer sense els pares.
P. Van fer una aposta clara per l'esport?
R. A mi sempre em va agradar perquè l'esport es un element fonamental per l'educació. Vam arribar a tenir un equip de voleibol a primera divisió. El bisbe del Pino que era tingut per molt franquista. Però, recordo que llavors, als col·legis es feia la asignatura d'Educació Física i Educació del Espíritu Nacional, i la feien els de Falange. Però a l'Episcopal mai van entrar els de Falange. El Bisbe del Pino va aconseguir va aconseguir un permís de Madrid perquè l'Educació Física la donessin militars i la Formación del Espíritu Nacional la donaven sacerdots. Ell tenia clar que no volia polititzar el centre.
P. Quina relació va tindre amb els dos bisbes
R. Malla em va nomenar primer per cinc anys i desprès em va renovar durant 28 anys. Ens vam barallar moltes vegades. Ell sempre em deia que si "jo ho hagués tingut que ficar en marxa no ho hauria fet", en referència al col·legi. Jo dos vegades al mes el convidava a sopar al col·legi. I sempre em deia això, jo si ho hagués de fer no ho faria però com està fet hem de continuar. En canvi, Del Pino el va voler fer perquè pensava que era important per l'església educar la gent. El bisbe Malla pensava que els sacerdots havien de estar més per a les parròquies. I jo li deia que si llegís els documents de Roma veuria que no es aquesta la línea de Roma. I li recordava els escrits de la Congregació Vaticana per la Educació que deien que "invertir mitjans personal i diners en els centres educatius de l'esglèsia es una opció profètica".Tant es així que Roma prefereix deixa algunes parròquies desateses però allò on hi ha la formació de la conciència i del pensament allò es fonamental.
P. Com eren les classes de religió al centre?
R. Jo durant 23 anys vaig ser rector de la parròquia de Butsenit. Ens convenia estar a Butsènit quan va començar el COU asociat, anàvem allà i fèiem les convivències. En lloc de fer una clase de religió al batxillerat, una vegada al mes anàvem a Butsenit i fèiem una jornada de convivència on fèiem xerrades. Hi havia molt diàleg, a més podien fer esport. Les classes de religió no es feien com a classe sinó com a un diàleg.
P. Quines persones recorda de aquestos cinquanta anys?
R. Persones han passat moltes Quan jo vaig agafar la direcció del Episcopal, com l'edifici era molt gran si feia falta un paleta, et feien esperar. Llavors vaig ficar un paleta fixe i un llauner, per fer totes les reparacions. Vaig crear un equip de persones que feien el manteniment. A més tenien cura de la parròquia de Butsènit i les colònies de Vilaller que el bisbat ens va cedir durant 25 anys. I tot es va fer tot amb el equip de manteniment del col·legi.
P. Com valora els diferents canvis en l'àmbit de l'educació?
R. Això suposa una formació permanent que sempre s'ha tingut present amb el professorat. En el sentit d'enviar professors que vagin a altres llocs per obtenir més formació pels canvis legislatius i també el mateix centre havia de donar mitjans per la formació. Durant els 28 anys que jo hi vaig ser el director del centre, el director ho era de tota la estructura. Ara hi ha un director tècnic de batxillerat, un de primaria i de formació profesional. Jo havia de signar els llibres dels dos mil alumnes perquè era el director tècnic de tot. Vaig començar a ficar un responsable a cada nivell. I aleshores el equip directiu estava format pels directors de nivell més el responsable de la formació, i l'administratiu del centre i ens reuníem cada setmana.
Com va viure el col·legi el procès de secularització?
No ens va afecta massa. Sempre hem tingut més demanda que oferta. La llibertat la hem tingut sempre. Fèiem una educació que no volia marca, que no obligava, cridava més a la responsabilitat i amb un créixer des de dins de la persona. No hi hagut un enfrontament. Per altra banda nosaltres des de sempre vam tenir molt interès en les colònies d'estiu, perquè coneixiem la pedagogia del escoltisme i ens agradava. Vam ser dels promotors de les colònies del bisbat. A l'estiu per les colònies passaven 200 o 300 alumnes. Desprès vam habilitar la casa per l'invern per fer les setmanes blanques. Al matí anaven a esquiar però per la tarda tenien classes. Desprès a la primavera i la tardor els professors anaven amb els alumnes per preparar el curs. Hi havia un clima de molta germanor entre professor i alumnes. A més, a Lleida hi havia un edifici al carrer Bisbe Messeguer, allí vam crear el Club Epis, pels caps de setmana. Fèiem allò que ara fa l'ajuntament amb el Cucalocum.
P. Quin és el moment més dur?
R. El moment dur es sempre la mort d'un alumne El primer any que jo era director em truquen un diumenge, que un alumne del Episcopal havien anat a Camarasa i havia caigut . Tambè recordo la mort d'un alumne al caure una barra del gimnàs. Llavors s'han de fer els pasos perquè aquesta familia pugui cobrar.
P. I els més feliços?
R. La inauguració del pavelló o de la piscina són els més feliços. També desprès vam acabar el edifici central per fer la sala d'actes. A més en tants anys ens han donat premis com el Premi Nacional de Literatura que ens va donar el Camilo José Cela. També recordo l'any que em van donar el homenatge als 25 anys. Llavors, l'ajuntament em va donar la medalla de plata de la ciutat i el president Pujol em va donar la medalla al treball de Francesc Macià.
P. Com veu ara el centre?
R. Mantinc el contacte. El que ara és el director havia estat alumne i jo el vaig nomenar administrador. Em va demanar que un cop a la setmana anés a dinar al col·legi amb el mossèn Martí. La impressió que tinc és que no perden la il·lusió. Es important que no caiguin en la rutina i que siguin creadors i creatius.
Com és el professorat actual a l'Episcopal?
Jo vaig tenir present en el moment d'escollir professors, que amb les mateixes condicions sempre un ex alumne del Episcopal. Per això en aquest moment hi ha molts ex alumnes que són professors.
P. Com es va formar per assumir la direcció?
R. Nosaltres els religiosos dedicats a l'ensenyament teníem una formació específica. Però l'ensenyament no es només estudiar matemàtics. A mi la pedagogia sempre m'havia agradat, però desprès jo vaig fer un màster en direcció de centres a Universitat de Deusto.
P. Quins alumnes recorda?
R. Recordo molts alumnes. Quan hi havia pocs alumnes els coneixia pel nom a tots. Quan érem dos mil era impossible. Però jo tenia al meu despatx les fotografies dels alumnes i les anava memoritzant. Durant uns anys donava classe però quan em van nomenar director les vaig reduir. A mi m'interessava parlar amb els alumnes, anar per les classes. A la primera promoció que només eren 23 alumnes, recordi el ex alcalde, Manel Oronich. També l'arquitecte Espinet, que va fer la reforma del edifici de la Universitat i el forense, Manel Camps. Desprès hi ha el advocat Corbella que ha estat durant molts anys president de la associació de ex alumnes. Tots vam fer carreres brillants. La primera promoció que van fer el COU associat van celebrar el 25 aniversari i cada any es reuneixen. Hi havia el Josep Ramon Correal, el malaurat delegat de Indústria, Manel Martí, el propietari del Lleida, Tatxo Benet.
martes, 1 de julio de 2008
Preguntes
Si algú pensa que ara s'acabat la història del litigi de l'art sacre està molt equivocat. Precisament ara comença. Les preguntes a resoldre són:
1) Fins a quin punt la Generalitat es negarà a retorna les obres?
2) Obligarà Montilla al conseller de cultura a entregar les peces a Marcelino Iglesias?
3) Fins quan les administracions de Lleida deixaràn de fer el paperot i reconeixeran que Salinas els ha venut?
4) Roma retrasarà el nomenament de Salinas fins que la tensió es calmi?
5) Continua sent Piris el millor candidat amb la mala maror qui hi ha al bisbat?
6) Algun sacerdot de la diòcesi explicarà en públic (ja em conformo que sigui en privat) que Salinas ha actuat d'amagat?
7) Que volia dir el vicari general a la festivitat de Sant Joan quan deia que "esperem que vingui un bisbe que sigui un pastor que vetlli pel seu ramat"?
1) Fins a quin punt la Generalitat es negarà a retorna les obres?
2) Obligarà Montilla al conseller de cultura a entregar les peces a Marcelino Iglesias?
3) Fins quan les administracions de Lleida deixaràn de fer el paperot i reconeixeran que Salinas els ha venut?
4) Roma retrasarà el nomenament de Salinas fins que la tensió es calmi?
5) Continua sent Piris el millor candidat amb la mala maror qui hi ha al bisbat?
6) Algun sacerdot de la diòcesi explicarà en públic (ja em conformo que sigui en privat) que Salinas ha actuat d'amagat?
7) Que volia dir el vicari general a la festivitat de Sant Joan quan deia que "esperem que vingui un bisbe que sigui un pastor que vetlli pel seu ramat"?
martes, 10 de junio de 2008
Sense novetat
Un post petit per canviar de registre. La reunió del Patronat del Museu va acabar com havia d'acabar. Cap novetat i moltes promeses. El conseller de Cultura diu que les obres no sortiràn de Lleida "per la via de l'imposició". I per les altres vies? El diàleg? Sembla molt complicat que Barbastre acepti seure i parlar. Un mossén de Lleida em va reconeixer fa uns dies que "el problema és que Barbastre ha estirat massa la corda". I ningún vol trencar la corda, millor que estigui ben tibada. Així tothom surt a la foto defenen la seva causa. I mentre Salinas diu que "potser" presenten un altre recurs.
lunes, 2 de junio de 2008
Un episodi més
Estat de la qüestió.
Faig un resum ràpid per poder opinar demà desprès de la reunió del Consorci del Museu de Lleida.
1. Els Amics del Museu Diocesà presenten una demanda civil sobre la propietat de les 113 obres d'art en litigi amb el bisbat de Barbastre.
2. Considerem que la usucapio, un dret civil català, determina que qualsevol objecte és propietat de qui el posseix durant tres anys. ( Les obres d'art fa cent anys que són a Lleida)
3. Els Amics de Museu reben un burofax des de Saragossa on el Bisbat de Lleida els hi prohibeix presentar la demanda civil.
4. El document no té una firma inteligible, però tot sembla indica que està redactat "en castellà" pel l'assesor jurídic de Salinas.
5. És dona a conèixer que Ciuraneta, abans de deixar el bisbat, va entregar a una notaria les proves que demostren que l'art va ser comprat legalment per Lleida. ( Més de 40 kilos en fotocopies compulsades)
6. La intenció era que la societat civil lleidatana tingués els documents per si el nou bisbe (Salinas) decidia cumplir les sentencies vaticanes sense recorrer a la via civil.
I demà:
1. Es reuneix el Consorci del Museu.
2. Salinas podria reclama a les autoritats lleidatanes que li deixin entregar l'art a Barbastre.
3. Les administracions és negaran en base a una resolució de la conselleria de Cultura que no permet que les obres surtin del fons del Museu.
I tornar a començar.
Faig un resum ràpid per poder opinar demà desprès de la reunió del Consorci del Museu de Lleida.
1. Els Amics del Museu Diocesà presenten una demanda civil sobre la propietat de les 113 obres d'art en litigi amb el bisbat de Barbastre.
2. Considerem que la usucapio, un dret civil català, determina que qualsevol objecte és propietat de qui el posseix durant tres anys. ( Les obres d'art fa cent anys que són a Lleida)
3. Els Amics de Museu reben un burofax des de Saragossa on el Bisbat de Lleida els hi prohibeix presentar la demanda civil.
4. El document no té una firma inteligible, però tot sembla indica que està redactat "en castellà" pel l'assesor jurídic de Salinas.
5. És dona a conèixer que Ciuraneta, abans de deixar el bisbat, va entregar a una notaria les proves que demostren que l'art va ser comprat legalment per Lleida. ( Més de 40 kilos en fotocopies compulsades)
6. La intenció era que la societat civil lleidatana tingués els documents per si el nou bisbe (Salinas) decidia cumplir les sentencies vaticanes sense recorrer a la via civil.
I demà:
1. Es reuneix el Consorci del Museu.
2. Salinas podria reclama a les autoritats lleidatanes que li deixin entregar l'art a Barbastre.
3. Les administracions és negaran en base a una resolució de la conselleria de Cultura que no permet que les obres surtin del fons del Museu.
I tornar a començar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
